lunes, 18 de febrero de 2008

¿Qué te iba a decir...?


Bueno pues nada sólo comentar que este blog que vamos a intentar construir con esfuerzo y tesón y en el que trataremos de transmitir todas las experiencias que vivamos desde nuestra posición de deportistas de montaña del rollo “Tengo treinta años desde hace diez no hago deporte pero ahora me ha dado por hacer deporte en la montaña. ¿A qué hora almorzamos? ¿Esos palos con los que la gente anda para qué son? No se esquiar pero aprenderé. ¿Qué pasa? ¿Que el casco integral de moto no vale para hacer descenso de barrancos?” pretende haceros pasar un rato simpaticote sin pretensiones.

Por otro lado, que se me acaba de ocurrir, expertos en la materia nos darán consejos de todo tipo para desarrollar nuestras actividades con seguridad, podéis enviarnos mapas de rutas, fotos y lo que queráis. Oye mira como primer texto ya está bien.

Esperamos que disfrutéis de esto y nada que poco a poco oye…

Sí, es cierto.EL ciclista más orondo de la foto intenta mantener el tipo tras un duro ascenso. Cuando tuvo la certeza de haber salido bien en la foto pidió, por favor, su ingreso en un hospital.

5 comentarios:

Anónimo dijo...

hola?

Anónimo dijo...
Este comentario ha sido eliminado por un administrador del blog.
Anónimo dijo...

Jo! que intriga me produce el comentario eliminado!!
Pues nada, aprovecho para decir que, gambatte!!

el lleti dijo...

Pues no se si desvelártelo, porque a veces las espectativas son más interesantes que la triste realidad...
Como primera persona que escribes algo te damos a bienvenida y esperamos que salgas del anonimato... O ACASO ES MEJOR LA ESPECTATIVA? EH?

Anónimo dijo...

Bo, després dels recorreguts per Barbate i El Puntal del Llop, aquest iber contemporani, per tal de demostrar-vos que es pot ser tan incompetent en valencià com en castellà us detallarà les fotografies.

En primer lloc, ja imagine que les dues sílfides que coronen el cim amb malles, ulleres i casc de casa Calderón us han deixat bocabadats, però no temeu, podeu escriure sense por i criticar els nostres abdominals tant com vullgueu: és amb vosaltres que els hem criat.

De la primera fotografia només he de dir que el que importa no es veu. Observareu que davant la majestuositat del paisatge, entre les ungles suades d’un dels dos còmics, una peça única i mil•lenària espera el reconeixement que mai no rebrà. És una llàstima que ni jo mateix sàpiga que empunyava tan fervorosament: potser l’última càpsula d’oxigen o una lapidària pedra tosca (pómez per als no iniciats) que és el mateix que l’apèndix filosofal d’aquella ruta?

En fi, el que passava era que estàvem fins als collons i rebentats. Ens restava encara la meitat del camí i Julio, el fotògraf, —l’únic capaç de respirar i prémer un botó— estava descollonant-se del nostre estat.

La revàlida està servida. Us apunteu? Tan sols heu d'avisar-nos i ho tractarem en la reunió de l'associó (ens reunim tots els divendres o dissabtes de 10 de la nit a 6 del matí entre el Casino i Marejats... i en pau que es fa tard!)

La primera "cullerà" mosca!